Ha arribat a Catalunya fa uns mesos procedent de Pakistan. Només té tres anys i ja parla la seva llengua materna, l'anglès, i algunes paraules en català i castellà. Apren a una velocitat de vertigen. Ja saluda als companys de classe pel nom: -Hola Xevi!, Hola Noa!, i ja em saluda a mi, que fins fa poc m'evitava la mirada des de que un dia, que va arribar a la biblioteca just a l'hora de tancar, li vaig dir que no podia mirar contes. Segurament va pensar que l'estava castigant o renyant; per això ha necessitat unes quantes setmanes de marge per oferir-me la seva confiança. Avui fins i tot m'ha explicat que té una llagueta a la boca que li fa una mica de mal, que li agrada el Ben Ten, els nois poderosos, els animals i que sap escriure algunes lletres en àrab.
Aquest nen no trigarà ni un any a parlar el català. Ho he pogut veure amb altres nens polonesos, romanesos, indús... Al cap d'uns anys no sabries dir l'orígen del nen si no saps el seu nom perquè la seva pronúncia és perfecta. I així creixen tots plegats en completa harmonia en aques petit poble, completament aliens a qualsevol polèmica sobre racisme o xenofòbia.
2 Deixa el teu comentari:
Quanta raó tens Susi. Som la gent gran qui crea el conflicte. Jo quan vaig a buscar a la Mireia, si veig algun d'ells ens parlem amb tota normalidad.Como així ha de ser.
Pel que deien uns nens, va arribar fa unes setmanes una nena que només saben d'ella que va venir de lluny i es diu Mama (segur que no ho escric bé) Ells l'únic que saben és que és maca i bona nena. Així de fàcil.
Un petó.
Tot d'acord amb tu, i ojalà mai sentin en la pell pròpia el rebuitg de persones que no saben acceptar que les coses canvien i que som nosaltres qui sovint les fem diferents quan no haurien de ser-ho.
Publica un comentari